En Mark i jo ens coneixem des que érem petits. La seva mare dirigia una mena ce centre que era alhora parvulari i escola, per a nens anglòfons, en un esplèndid antic mas a les portes de Roma, enmig del camp, amb un camí que feia tan difícil d’arribar-hi que per ell mateix ja representava una selecció natural a la freqüentació social.

No me’n recordo prou bé com va anar. però potser, probablement, alguns amics comuns ens van fer conèixer. Jo aleshores tocava la guitarra amb un grup d’amics, i com tots els músics joves adolescents preuniversitaris, somniava grandeses per al meu futur artístic. Mark, que llavors era molt prim amb una enorme barba i els cabells llarg fins a la cintura, representava per a mi un model d’autonomia davant les convencions de què tots estàvem amarats.

Amb el temps, coincidint sovint a Roma, vam descobrir que tenim moltes coses en comú, que tenim una visió de la vida molt semblant i ( però aquesta és una història d’avui), potser una mena de vides pararel.leles. Molt sovint ens entusiasmen les mateixes coses i els amics que tenim en comú — pocs si hem de dir la veritat atesa la distància — sembla que ens regalin les mateixes emocions. Durant els anys que en Mark va viure a Roma he tingut, a més, el plaer de tocar algunes vegades amb ell, tot i que ell diu que no se’n recorda: segurament ha oblidat els mals records que algun psicòleg podria explicar sense por al desmentiment. La vida ens ha separat durant molts anys, però ha deixat amb benevolència que continuéssim sentint-nos units per una immutable amistat i una recíproca estimació.

Jo, després d’haver entès que si continuava tocant m’encaminava cap a la fam, m’he dedicat amb gran curiositat a la informàtica. Em recordo dels meus primes tempteigs amb un aparell de quatre pessetes amb 16K de memòria. Prehistòria. Per abreujar, després de diverses experiències, avui dirigeixo una petita multinacional que distribueix material informàtic.

Quan Mark, durant una de les llargues converses telefòniques que sovint tenim, ema va dir que tenia la intenció de produir, no vaig resistir la temptació de proposar-li de fer alguna cosa junts. Partia del pressupòsit que en Mark ì jo érem una mica privilegiats perquè, afortunadament, cap dels dos no teníem problemes econòmics. Això ens permet el luxe d’escollir només els projectes atraients, abans de res espiritualment i desprès, si els nostres gustos són compartits, també econòmicament. Ens em empescat per a una millor entesa en un escenari que no ens havia aplegat abans, una societat! Al final, amb recíproca satisfacció, ha nascut COMPINGO. Jo en duc principalment els aspectes no merament artístics, amb la fortuna de poder delegar a Mark aquest aspecte, tot i que, com és obvi, passem hores discutint del bé i del mal, amb gran passió i sense prejudicis.

Dins de cada un de nosaltres hi ha un artista. La vida porta a alguns, amb perseverança ì passió, a adquirir la tècnica que permet els qui tenen alguna cosa dins seu de projectar-se amb coherència ì continuïtat expressiva. Crec jo que cada projecte de Compingo és sobretot un gest d’amor vers l’Art; les consideracions econòmiques vénen veritablement en un segon moment. Conceptes per a mi molt estimats con l’amistat, el respecte, l’amor vers els altres, la solidaritat e la joia de fer bé són coses essencials per a la Compingo e jo estic molt orgullós de formar part de un projecte que em fa estimar més la vida ì la música, sense la qual tots nosaltres estaríem sens dubte més tristos.

CARLO FOCARELLI 1999