Sala Apolo (Barcelona)
musicians: Mark Harris (piano/keyboards), Eros Cristiani (accordion/keyboards), Andreu Ubach (percussion)
FOH engineer: Didier Richard

AVUI 24 juny 2001

ESPLÈNDIDA APOSTA
Pere Pons

Franca Masu. Sala Apolo, 22 de juny de 2001.

Mentre que hi ha artistes que prou feina tenen a mirar-se el melic, n'hi ha d'altres que prefereixen mirar al voltant i treure profit del seu estatus de cert privilegi per promocionar noves propostes que els hagin cridat l'atenció. Dins d'aquesta segona línia podria enquadrar-se la figura de Lluís Llach, qui no només ha tingut el gust d'associar-se amb joves valors -des de Pedro Guerra fins a Gossos- sinó que al llarg de la seva carrera també n'ha propulsat de nous, com Nilda Fernández, Joan Amèric o Míssia, per citar-ne alguns. Val a dir també que amb desigual fortuna, però això ja no depèn tant del mentor com de la pròpia responsabilitat dels autors apadrinats.
L'última aposta de l'oficina del cantautor empordanès prové de l'Alguer i es diu Franca Masu. I el cert és que després del tast que vam poder assaborir d'aquesta algueresa a la Sala Apolo de Barcelona, l'aposta no podia ser més esplèndida. Tot i que el titular fàcil és el que d'una forma ràpida i superficial estableix la comparança entre Franca Masu i Maria del Mar Bonet, la veritat és que més enllà de ser totes dues dones, tenir unes veus privilegiades i procedir de dues illes de la Mediterrània, poques coses més uneixen les propostes de la mallorquina i l'algueresa.
Acompanyada d'un trio d'excel·lents músics -teclats, acordió i percussió-, Masu orienta la seva proposta vers un univers sonor de solidesa líquida on s'entrecreuen aigües mediterrànies i atlàntiques, cants tradicionals de l'Alguer amb ressonàncies de tango, fado, jazz i canviants fragàncies marines que viatgen per ports italians, francesos, catalans i nord-africans. El títol del seu disc, El meu viatge, ja deixa explícit el tarannà obert i aventurer d'aquesta cantant, que, amb un sorprenent domini d'una tècnica vocal tan arrelada a la tradició com propera a les formes del jazz, ofereix peces tocades per l'emoció i la sensibilitat com Més a prop, Lo corral de vidre, El món o Amargatango. Tant per la resposta efusiva dels assistents -dempeus aplaudint el clàssic alguerès Cor meu- com per la personalitat pròpia de la proposta en si, urgeix que a Franca Masu se li faci un lloc dins el catàleg de noves referències en el cançoner popular dels Països Catalans. No cal que ningú renunciï a res ni que se senti en un segon terme, simplement que d'una vegada per totes els notaris de la nostra cultura musical aprenguin a sumar en lloc de restar i/o substituir.