EL TEMPS – n. 850 del 26/9 al 2/10/200
Entrevista

Franca Masu, cantant algueresa
Text: David Escamilla

"CANTO A ULLS CLUCS"

Franca Masu (l’Alguer,1962) va aprofitar el Mercat de Musica Viva de Vic per presentar el seu primer disc, " El meu viatge ". Un aplec de cançons amb la ferma intuiciò que la mùsica és el millor equipatge per a seguir aquest llarg itinerari que és la vida.

Intèrpret autodidacta i passional, s’acosta a l’univers del jazz amb la secreta esperança de trobar-hi camins de llibertat i noves formes d’expressiò. Després d’haver cantat en uns quants locals algueresos i sards un repertori basat en una selecciò d’estàndards americans, Franca Masu s’adona que la cultura americana li para molt lluny. Fascinada per la tradiciò i la sensibilitat mediterrànies, es proposa de rascar i recuperar totes les essències que l’acosten a la terra dels avantpassats, uns orìgens que tenen a veure amb un paisatge natural d’excepcciò, però també amb una geografia humana de gran relleu.
Ha aparegut en el panorama artìstic dels Paisos Catalans fa gairebé tres anys. Aquesta bella algueresa és la viva expressiò d’un encertat equilibri entre la tradiciò catalana i la mùsica moderna. Un pont policromàtic entre les cultures mediterrànies a través del dolç català de l’ Alguer. Des del seu particular microcosmos mariner, el cant de Franca Masu travessa la mar que fou dels grecs, dels fenicis i dels romans i, com un màgic viatge en el temps, se situa en aquest present atrafegat i veloç de la modernitat.

Dintre el bagul més ìntim hi porta cançons de mar i de costes, de vida i de mort, d’amor i solitud, de memòria i oblit, sempre a través de la sensibilitat literària d’una acurada selecciò de poetes catalans i algueresos.

Per què va triar la musica com a forma de viure?

-Els meus primers records es remunten als tres anys. Tinc una imatge molt clara d’aquella època, gairebé fotografica. Quan era allà dalt, a la meva estimada trona, cantava una vella cançò que es va posar de moda a Itàlia i que feia "bambina piccolina, patatina, col naso piccolino, patatino… "Deprés, als cinc anys, en un restaurant alguerès, davant un llarguissim piano negre de cua, jo cantava un repertori de cançons de la Sylvie Vartan, temes com ara "Dos minuts de felicitat". Era perfectament capaç de reproduir tot allò que veia a la televisiò, especialment als festivals de San Remo.

A la familia, hi ha ningù vinculat a la musica?

-El "nonno" era un cantaire molt popular al poblet sard de la mare, un llogaret anomenat Orune. Era un intèrpret de mùsica tradicional, un improvisador. A cada festa assenyalada improvisava en pùblic i unes peces rimades bo i acompanyant-se amb la guitarra. D’una altra banda, la germana de l’àvia paterna era una veu lìrica de primer ordre. Però també recordo molta més gent de la famìlia cantant tot el sant dia…

A Italia la gent canta més que no pas aquì. Canta tot feinejant a casa, passejant pel carrer… La cultura musical popular encara és tan viva com sembla?

-Sì, és cert! Allà tothom canta. Un dia vaig adonar-me que jo vivia cantant. Vaig a l’escola cantant, cada instant de pausa entre una classe i una altra, o a la sala de professors, mentre preparo la classe, canto mentalment. Tot és sempre mùsica! I la veritat és que, com que ja començo a coneixer-me una mica, el dia que no ho faig vol dir que no em trobo gens bé. De vagades, pensant en els meus fills, em demano si ja no en deuen estar tips, de sentir sa mare tot el dia cantant, del que es lleva fins que se’n va a dormir.

Deixant una mica de banda la seva infantesa, com recorda una etapa tan decisiva com l’adolescéncia i quina banda sonora hi associa?

-La veritat és que vaig viure un canvi radical després de tanta mùsica lleugera, musica italiana i pop, perqué vaig descobrir el jazz i m’hi vaig acostar. Me n’atreia el ritme, aquell acompanyament, però en desconeixia el significat i la importància reals. Vaig comprar-me una col•leciò de discs amb els principals artistes, interessant-me concretaments per les veus diverses. Gràcies a aquells vinils vaig aprendre a entendre com funcionen certes modulacions de la veu, alguenes escales, sonoritats i ritmes, jugant amb el temps, desplaçant-lo endavant, endarrere…

Arran d’un concert a l’Alguer descobreix la veu i la presència de la Maria del Mar Bonet. Què significa artìsticament per a vostè?

El primer de setembre de 1996 la Maria del Mar Bonet tocava a l’Alguer. Jo no sabia ni qui era, però uns quants amics em van recomanar que l’anès a sentir. Quan va aparèixer a escena em va al•lucinar! Va impressionar-me especialment l’ùs del català en la seva mùsica. Gràcies a aquell concert, vaig descobrir un nou i preciòs canal de comunicaciò per a escriure i cantar cançons.
Aleshores vaig replantejar-me aquella mirada a Amèrica i a la musica anglo-saxona, amb la idea que, en el fons, tot allò no em pertanya, tant mès que a casa disposava d’un patrimoni que calia salvaguardar, un mòn per a descobrir que s’obria amb gran sorpresa davant meu. En aquest sentit, estic mès convençuda que mai que la meva llengua artìstica és el català. De fet, aquests darrers dies he entrat en contacte amb l’ACIC, l’Associaciò de Cantants i Intèrprets en Llengua Catalana, i mès concretament amb qui n’ès el secretari general, Lluis Marrasè, un home il-lusionat i ple de projectes engrescadors. Me’n vull fer sòcia i participar-hi activament, perquè crec que cal que tots i posem alguna cosa perquè aquesta petita i estimada barqueta de la mùsica catalana continui navegant sense sucumbir a ventades ni tempestes.

El seu pare ès una figura fonamental per a entendre la seva actitud davant la vida i la mùsica. A travès de quins mecanismes ha harribat a influir tant en al seu tarannà?

-El meu pare m’ha regalat la part somiadora i artìstica que posseeix, en gran dosis, perquè es tracta d’un pintor de la mar i de les dones d’aigua, aquelles màgiques nimfes que va crear, anomenades le bagnanti (les banystes). Tot això, ho he anat interioritzant un dia i un altre i ara sé que perviurà en mi per sempre.

A partir de l’any 1997, comença a buscar textos de poetes per musicar i somia en un projecte propi. Com va anar?

-Estava desesperada perquè no trobava textos en català que m’agradessin per musicar-los. Llavors vaig anar a la biblioteca de l’ Alguer i tot parlant amb el director, el senyor Guido Sari, vaig demanar-li algunes paraules boniques per a fer cançons, en alguerès o bé en català, i va donar-me un llibre de poemes sense dir-me’n res de l’autor. Vaig llegir els poemes i un va impressionar-me especialment, aquell que es titula "Saber que hi ets". Aleshores vaig començar a teixir les meves fantasies de com sonaria, i quan ho vaig ensenyar al meu guitarrista, de seguida hi va escriure la mùsica corresponent. Quan vaig tornar a la biblioteca per consultar al director si calia demanar permìs a l’autor per cantar els seus textos, va resultar que eren amics i que el poeta en questiò era l’escriptor barcelonì Carles Duarte.

Fa dos estius va descobrir el fado. Què significa per a la seva trajectòria artìstica?

-Ho és gairebé tot! El cas es que uns professors de portugués vénen un dia a un dels meus concerts, els fascina allò que senten i l’endemà em regalen un disc de Dulce Pontes. Em diuen que hi ha certes reminiscències lusitanes en allò que canto i en la manera de cantar, una certa saudade, però jo els asseguro que mai no havia parat atenciò a aquella mùsica. Però serà a partir d’aquell disc de la Pontes que descobreixo tot un mòn que m’és a prop i que adoro.
Després també conec la veu de la Teresa Salgueiro dels Madredeus, una veu que per a mi representa una ferida oberta al cor. Darrere els vidres del finestral de casa meva, des d’on domino tot el port de l’Alguer, sovint escolto les cançons de Madredeus i ploro, com si aquella veu tingués la clau per a obrir unes portes que feia massa que eren tancades. A partir d’aquì i del descobriment del fado, reconstrueixo tot allò que jà duia a dins, els cants i els laments del poblet sard d’Orune, aquella veu i aquelles experiències que en la meva ànima es trobaven a pler i que jo havia conservat amb gran cura.
Porto a dins aquell lament, aquella melangia eterna. La veritat és que sovint em sento desesperadament nostàlgica davant algunes coses que, de fet, encara no conec. Aquest és el meu secret.

En la confluència entre el fado i el jazz neix el seu projecte musical, aquest primer disc que es titula "El meu viatge". Com va anar l’experiència?

-Fa tan sols un estiu conec un home màgic i decisiu en la meva vida, un mùsic, un arranjador i director musical excel•lent, un personatge extraaordinari anomenat Mark Harris.. Era a Copenhaguen dirigint uns dels darrers concerts del tour mundial de la Laura Pausini. Jo tenia tres cançons en MP3, a Internet, i les hi vaig enviar per correu electrònic. Quan les va sentir, de seguida va posar-se en contacte amb nosaltres i va venir a l’Alguer a treballar. Vam assajar amb els mùsics i vam parlar de tots els detalls durant tres dies intensos. Recordo que va voler parlar amb tothom que havia participat d’alguna manera en aquell projecte, fins i tot amb els meus pares. I va ser a partir de tot allò que va decidir de fer la producciò del meu disc, és a dir, el meu viatge, i tirar-lo endevant.

La seva història és molt visceral, plena de passions i de sensacions a flor de pell. El concert en directe que vam poder sentir a l’Orfeò Vigatà, en el marc del Mercat de Mùsica Viva de Vic, també va tenir aquesta intensitat…

-M’agradaria pensar que és aixì! Crec que el meu diàleg amb el pùblic des de l’escenari és molt immediat, perquè estableixo un feeling amb la platea, tot i que alhora també aconseguueixo de conservar una certa distància necessària. Sempre sento que el pùblic és a prop meu.

Crec que els referents essencials que han configurat la mùsica mediterrània s’han esgotat? L’imaginari mediterrani podria acabar convertint-se en un pou sec?

-De cap manera! Sempre he pensat que la mùsica de la Mediterrània es mou al mateix ritme i seguint la cadència de les ondes del mar, que ve i que torna, que es renova constantement…
Melina Mercouri, Mikis Theodorakis, Georges Moustaki, Edith Piaf, Jacques Brel, Giovanna Marini, Maria del Mar Bonet… Totes aquestes veus i expressions sòn i resteran ben vives. No em fa gens de por el futur, en ell només hi veig esperances i molta il•lusiò. La mùsica amb color de blau i olor de sol és tan eterna com poden ser-ho les grans forces que mouen els estels, tan intens i perdurable com a un petò, com una carìcia o com un poema.

Treballar amb un personatge del prestigi i la categoria de Mark Harris, director musical, arranjador, composidor i pianista, entre més coses, la fa entrar de ple en tot el que és l’univers de la musica professional. Aquest desafiament estimulant no li produeix a vostè, també una mica de respecte?

-Sì, és clar, i una mica de por, fins i tot! Mark és un mùsic complet, un home molt exigent i ple de saviesa, que adora la mùsica com a camì de llibertat i com a dimensiò lùdica, però també com a feina rigorosa i plena d’esforç i superaciò personal.
Treballar amb ell ha significat per a mi posar en marxa tota una sèrie de mecanismes que em semblen totalment necessaris, com per exemple la disciplina, la constància i la paciència, unes capacitats en què Mark també excel•leix i en què jo, ho he de confessar molt sincerament, encara vaig uma mica peix. El fet que un mùsic tan important com Mark Harris decideixi a esmerçar els seus esforços i el seu temp i talent en el meu somni és un fet que tot i el temps transcorregut encara avui no he acabat de pair i que m’aclapara constantement. Obviament, per a mi questa col•laboraciò és més que un honor, gairebé és un regal dels déus.